<
En l’àmbit de l’experiència presumptament subjectiva dels individus, que en aquest cas és l’experiència probablement més objectiva que es pot tenir, hi ha el testimoni de tantíssims místics que afirmen que la il·luminació consisteix en la caiguda del vel que ens fa incórrer en la il·lusió de la individualitat; amb la caiguda d’aquest vel experimentem la nostra unitat amb el Tot. N’hi ha que fins i tot descriuen que deixen de percebre els límits del seu cos físic i s’adonen que el que hi ha és un continu d’energia pràcticament indiferenciat.
A les xerrades que estic impartint sobre la felicitat parteixo d’aquesta base per convidar els assistents a portar a terme una pràctica. Pots fer-ara.
Tanques els ulls i et fas conscient del teu cos. Bé, de fet, de quines parts del teu cos aconsegueixes fer-te conscient? D’algunes si i de moltes no. Alhora, ets conscient de molts inputs que t’arriben de l’exterior: tot el que escoltes i olores; i, si obres els ulls, allà fins on aconsegueixes veure.
Així doncs, ara que estàs amb els ulls tancats, ara que no veus la teva pell i que només identifiques els teus límits pels punts de suport del teu cos, on pots considerar que comences i acabes?
Si en comptes que et recobrís la pell el teu «embolcall» fos una mena de vapor indefinible, on consideraries que acabes? Potser allà on aconsegueixes estendre la mirada, per què no? O allà on abastes escoltar. O imaginar!
Sense necessitat doncs d’«il·luminar-te» pots fer-te una idea de la realitat que descriuen tant la ciència com l’espiritualitat com la mística que de fet som molt menys individuals del que en principi assumim.
Si deixem de considerar que estem tan circumscrits al nostre petit jo limitat per un cos, ens serà molt més fàcil obrir-nos a la comunió amb tot el que existeix, ja que podrem considerar-ho com una extensió de nosaltres mateixos, i per tant tan digne d’amor i consideració com puguin ser-ho els nostres propis cossos.
Això té molt a veure amb la felicitat, ja que si la considero com una cosa que ha de ser «meva», quelcom que he de posseir i retenir dins dels límits del meu cos, contradic una de les premisses fonamentals de l’existència, amb la qual cosa estic funcionant contra natura i no puc ser feliç: estic contradient la premissa del «tot és un», tot s’influeix, tot és una extensió de la mateixa Consciència. Si em considero aïllat, em considero com una bombolla dins de la Consciència. I essent els atributs de la Consciència, sempre s’han descrit així, la Llum, l’Amor, la Saviesa, la Pau, el Goig i la Completesa, no poden ser meus aquests atributs si considero que sóc aquesta bombolla.
Així doncs, demano obrir-me al conjunt de l’oceà, perquè sóc gota sí, però indistingible de l’oceà pel mateix fet de ser gota. Si vull anar «pel meu compte», em sentiré sol i aviat m’«evaporaré». Així doncs, demano que se’m concedeixi l’empatia amb tot el que existeix i que se’m permeti estimar-ho com una part més de mi mateix. I que se’m permeti experimentar la inefable plenitud que en resulta.
Gràcies.
© Francesc Prims Terradas. Autor del llibre d’entrevistes “Nuevos paradigmas” (Editorial Sirio, febrer de 2015). www.francescprims.com
Leer este artículo en Castellano
[divider]
Llibre Nuevos paradigmas (Editorial Sirio)
De l’autor Francesc Prims
LINK DE COMPRA: www.casadellibro.com/libro-nuevos-paradigmas/9788416233335/2490111
PORTADA DEL LLIBRE:
ENTREVISTATS:
[divider]
Comentarios recientes