El Sol, La font de l’alegria

<![CDATA[Des de petits se’ns instrueix sobre el Sol. Se’ns diu que és un estel de tals i tals característiques, que es troba a tanta distància de la Terra, i que tota la vida del planeta en depèn. Se’ns fa conscients que el “necessitem” en aquest sentit, i poca cosa més.

Leer este artículo en Castellano

En àmbits més espirituals se’ns diu que el Sol té consciència pròpia i que pot nodrir-nos; de fet, tècniques com el Sun Gazing descriuen maneres d’alimentar-nos directament del sol.
Més enllà d’això, rebem pistes sobre altres atributs del Sol quan descobrim que en els països menys assolellats la gent és més solitària, més trista i se suïcida més, mentre que en els països més assolellats preval més la sociabilitat i l’alegria.
Es desprèn doncs d’això que el sol és font d’alegria?
Comprovem-ho nosaltres mateixos. Més enllà d’assumir que els llatins som més alegres perquè ens toca més el sol, observem l’alegria mateixa en els raigs del gran astre.

Haurem comprès una cosa determinant pel que fa a la naturalesa del Sol quan ens hàgim adonat que arrenca somriures allà on es posa. No m’estic referint que les persones comencen a somriure tan aviat com el sol les toca (tant de bo), sinó al fet que tots els éssers i coses, tota la creació, somriu subtilment alhora que esplendorosament sota el sol, amb el somriure del Sol; el mateix somriure del Sol es veu reflectit allà on aquest es posa.
No sé si es pot explicar millor. Es tracta d’aixecar els ulls de les nostres petites vides i contemplar l’alegria que arrenca el sol a tota la creació.
Un cop dit això, el Sol potencia particularment allò que ha estat creat en harmonia amb ell. Els paisatges de la natura, els dissenys humans fets amb gràcia i amb ganes d’estimular l’ànima de les persones, resplendeixen sota el sol amb una gràcia particular, perquè són coses dotades de consciència i que estan agermanades amb el Sol en compartir la seva intenció: la d’estimular la vida; la vibrant, màgica i interactiva vida.

Fins i tot les aromes, de les quals parlava en un article recent, amb tot el seu poder evocador, es veuen estimulades per la llum i l’escalfor del sol, com ho demostra el fet que, sovint, el clímax de les aromes florals arriba amb l’auge del Sol.
No hauria de ser molt difícil d’assumir el concepte que estem agermanats amb el Sol. Perquè, de fet, tot i que el veiem allà, en la distància, en som part. No vivim exactament, com a terraqüis, transitant per un espai buit i fosc, sinó que estem dins de l’heliosfera, la gran bombolla en què el Sol expandeix la seva atmosfera i que s’estén fins més enllà de l’òrbita de Plutó. El Sol seria el centre incandescent d’aquesta unitat de vida, el seu cor, però no estaria separat d’allò que conté.
Així doncs, i més si el Sol té consciència, no és extravagant pensar que estima allò que conté. Que ens estima. Les cultures antigues que l’adoraven com al major déu devien tenir-ho clar.
El Sol pot ser adorat i honrat, per descomptat, però a un ens sense ego no crec que li interessi gaire l’adoració. Això d’adorar i ser adorat sembla molt humà. A un ens com el Sol li interessa més aviat que ens sentim germans seus, còmplices seus, i que qualsevol respecte que li professem sigui a partir del reconeixement que allò que admirem en ell ho tinguem reconegut en nosaltres. El Sol i nosaltres podem llegir-nos i reconèixer-nos la nostra essència mútuament, adelitar-nos en això i promoure així que la nostra respectiva alegria sigui encara més gran.

Hem llegit i escoltat moltes vegades que hi ha uns éssers celestials que no fan altra cosa que cantar himnes de lloança al Creador, tota l’estona. Pot semblar fins i tot avorrit que algú pugui passar l’eternitat així, però, de fet, quina altra cosa voldria fer l’Essència un cop que s’ha reconegut a si mateixa, s’ha reconegut en tota la resta de la creació i ha descobert la seva Font? Aquests cors celestials poden ser l’apoteosi d’una cosa que als humans ens agrada molt fer, que és cantar, ballar, riure i gaudir, perquè sí, perquè estem alegres, reconeixent-nos i compartint. El Sol té molt de Déu, i els humans tenim molt dels àngels que adoren, si bé estem més “fisicalitzats” i estem vivint experiències més polaritzades, fins que acabem per adonar-nos de la nostra realitat essencialment metafísica.
Llaor doncs al germà Sol, però no des de la inaccessibilitat o la distància, sinó des de la consciència que ell no pretén res més que arrencar la nostra alegria, que mostrem el nostre somriure.

©Francesc Prims Terradas

Leer este artículo en Castellano

[divider]

CONNECTA AMB LA CAJA DE PANDORA

[divider]]]>